miércoles, 30 de marzo de 2016

Paratextos

PARATEXTOS:

Es coneix com paratexto a aquells missatges, postulats o expressions que complementen el contingut principal d'un text. La seua finalitat és aportar més informació sobre l'obra en qüestió i organitzar la seua estructura. El títol i els subtítols d'un llibre són considerats com paratextos, igual que un pròleg, les dedicatòries, un índex, les notes al marge i altres enunciats. Estos paratextos són creats pel propi autor.

L'editorial, d'altra banda, també pot incloure paratextos, independentment dels inclosos pel propi autor. Així apareixen textos en solapes, el llom i en altres sectors del llibre.

Àlbum Il·lustrat

ÀLBUM IL·LUSTRAT:

Es coneix per llibre-àlbum a tota obra literària, generalment, dedicada al públic infantil, que es caracteritza per unir en una mateixa pàgina un contingut textual i un contingut il·lustrat o imatge. Ambdós es complementen, aportant connexió, coherència i contingut a l'obra literària. És un gènere literari propi de la literatura infantil i juvenil (LIJ) relativament recent. Existixen, no obstant això, variants en tots els àmbits: àlbums per a adults, àlbums amb molt text i àlbums de grandària ínfima.
En l'actualitat, este gènere, atés que ens trobem en l'època dominada per les imatges, es troba en el seu "edad d'oro", ja que són nombroses les editorials que aposten per este format, més visual i pràctic a l'hora de transmetre idees que bé poden ser senzilles o complexes. En un principi, en este tipus de publicacions, cada pàgina contenia un fragment del text acompanyat per una única imatge. Este gènere ha anat evolucionant de tal forma que hi ha obres sense text, compostes exclusivament per la característica narrativa de les il·lustracions o imatges, pròximes al gènere de la novel·la gràfica, i altres que no combinen estes dos formes d'expressió en el mateix espai, sinó que s'ubiquen en llocs independents de l'obra.


Gènere Assagístic

GÈNERE ASSAGÍSTIC:

L'assaig és un subgènere didàctic. El seu fi principal consisteix a ensenyar, transmetre idees. Es diu assaig al text en què un autor recollís els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. Les obres assagístiques es denominen també estudis, notes, apunts i meditacions.
El gènere assagístic inclou obres en prosa de contingut didàctic (pretenen transmetre uns ensenyaments) i no de ficció. Tenen un objectiu pedagògic i investigador, a banda d'un objectiu estètic i de creació literària. L'assaig pot ser, segons el tema, filosòfic, religiós, científic, històric, polític, etc.
El que va començar amb l´assaig modern va ser Miguel de Montaigne (1533-1592), i es l´autor dels Essais (1580) d´on es pren directament el nom i l´esperit del gènere modern. Com diu Lapesa, “la missió seva és plantejar qüestions i assenyalar camins, més que assentar solucions fermes; però això pren aspecte d´amena divagació literària”. I Ortega y Gasset va definir l´assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”.
L’assaig es un gènere que apareix en la literatura didàctica, que reflexiona sobre un tema en el que se elaboren les idees de l’autor. La manera més usual del escrit es en prosa. L’assaig és caracteritza per ser un text on s’exposa una idea o una opinió subjectiva de l’autor. Pot ser didàctic o argumentatiu i té unes característiques bàsiques:

•         Hi ha una gran varietat de temes dels que pot tractar ja que tan sols exposa una opinió.
•         Pot tindre molts estils i hi ha molta llibertat d’expressió així que pot ser líric, amb emocions.
•         Sol ser breu tot i que existeixen exposicions llargues.
•         Té una estructura oberta i això li permet tindre un plantejament subjectiu.
•         El llenguatge és el que s’aplica en una exposició o un discurs.
•         L’estil és elegant i discret.

Gèneres Literaris

GÈNERES LITERARIS:

Els gèneres literaris són els diferents grups o categories en les quals podem classificar les obres literaries atenent al seu contingut i estructura. La retòrica clàssica els ha classificat en tres grups importants: èpic o narratiu, líric i dramàtic, als que s'afegís amb freqüència el gènere didàctic, convertint-se en un punt  de referència per l'anàlisi de la literatura. Ací mateix, i des del punt de vista de l'autor, eñs gèneres literaris són models d'estructuracions formal i temàtica que li permeten establir un esquema previ a la creació de la seua obra.
La classificació de les obres literaries en gèneres i subgèneres s'até a criteris semàntics, sintàctics, fonològics, discursius, formals, contextuals, situacionals i afins. En la història, hi ha hagut diverses classificacions dels gèneres literaris, per la qual cosa no es pot determinar una categorització de totes les obres seguint un criteri comú.
La classificació dels gèneres literaris s'inicia amb Aristóteles, qui en la seua obra La Poética distingueix els següents:
·         El gènere èpic actualment assimilat al gènere narratiu. En el seu origen va ser un gènere literari en què l'autor presentava fets llegendaris, generalment fent-los passar per verdaders o basats en la veritat. La seua forma d'expressió habitual és la narració, encara que poden entremesclar-se també la descripció i el diàleg. En alguns casos, l'èpica no és escrita, sinó comptada oralment pels rapsodes.

·         El gènere líric, en el que l'autor transmet sentiments, emocions o sensacions respecte a una persona o objecte d'inspiració. L'expressió habitual del gènere líric és el poema. Encara que els textos lírics solen utilitzar com a forma d'expressió el vers, hi ha també textos lírics en prosa (prosa poètica).

·          El gènere dramàtic, fonamentalment lligat al teatre.

Cada un d'ells vindria definit per una manera d'expressió i un estil propi que havia d'adequar-se a la seua finalitat estètica. Qualsevol d'estos gèneres pot expressar-se en vers o en prosa.
Els quatre grans gèneres literaris baix la visió moderna (narrativa, lírica, dramàtica i didàctica) comprenen cada un d'ells una varietat de subgèneres, en alguns textos definits como "formes literaries".

Competència Literaria

COMPETÈNCIA LITERARIA:

Per definir els objectius de l'ensenyament de la literatura podem utilitzar un concepte paral.lel al de competència lingüística, la competència literària, que inclou les habilitats pròpies de la comprensió lectora però alhora va molt més enllà. Aquesta ampliació ve donada per la mateixa especificitat dels textos literaris, i per la relació obra-lector, que suposa un grau més elevat d'implicació del receptor. L'acostament a un text literari depèn de diversos factors: la comprensió de les seves significacions, la comprensió de les convencions literàries i de les tècniques que el fan substancialment diferent dels textos escrits funcionals, i l'apreciació del seu valor expressiu i estètic. A més a més, la competència literària hauria de desenvolupar també les habilitats de l'expressió  escrita amb l'ampliació de recursos estilístics que l'aprenent podrà usar opcionalmet per emprar la llengua com a mitjà d'expressió d'idees i sentiments. La competència literaria no és altra cosa que la manifestació d'una competència lingüística plena i madura.
D'altra banda, l'adquisició de la competència literaria no ve condicionada només per l'adquisició de coneixements, sinó també pel desenvolupament d'habilitats, de procediments cognitius i d'actituds que l'afavoreixen. És per això, que els alumnes hauran desenvolupat una bona competència literaria quan siguen capaços de: poseer coneixements sobre el fet literari,utilitzar estrategies lectores i comprensives, analitzar els textos des dels moviments literaris, crear textos pereguts,...
L'estudi de la competència literaria part del context, vist com "la situació en la qual es dóna l'activitat comunicativa". També es denomina entorn, situació espai-temporal i incuix tots els factors que es conjuguen i rodejan un acte de parla: situació cominucativa, intencio comunicativa, finalitat comunicativa, tasca comunicativa, estatus social dels interlocutors,...

Bierwish, enté la competència literaria com una capacitat que possibilita tant la producció d'estructures poètiques com la comprensió dels seus efectes. La competència no és una capacitat innata, sinó un domini o habilitat, condicionat per factors sociològics, històrics i estètics. D'altra banda, Van Dijk, l'enté com l'explicació i descripció de la capacitat per a produïr i interpretar els textos literaris. La competència està vinculada amb l'acceptabilitat. A més  a més, no és innata, sinó adquirida. En la competència literaria existeixen l'aspecte productiu,aspecte valoratiu o receptiu i aspecte cognitiu, és ací on es confirma la condició d'adquirida.
Des del punt de vista receptiu, es requereix, l'acceptació del text literari per part del xiquet com a receptor més que com a destinatari. És per això, que ha de cridar la seua atenció i per tant, fer que mostre interés. El xiquet entén a la seua manera el fet literari, la qual cosa és molt important per a ell, encara que algunes voltes no el comprenga molt be.
Quan es diu que la competència literaria implica una funció receptiva i una altra productiva, hem d'entendre que aquesta construcció és asimètrica.
Hi ha que diferenciar entre la formació literaria i la competència literaria, ja que, per exemple "un xiquet normalment desenvolupat de cinc o sis anys, encara no sap llegir, escriure, ni coneix la gramàtica, però sap parla la seua llengua materna mitjançant la creativitat i la imitació" aquest és el grau de competència literaria que por tindre.
Per últim, llegir, comprendre i valorar textos literaris fa que es disfrute i es desenvolupe l'imaginació i la creativita de les persones, a més, desperta la sensibilitat estètica a través del coneixement de textos i contextos culturals en els qual s'ha produït. No sols això, sinó que, la competència literaria permet crear, recrear i produïr els seus propis textos literaris, orals i escrits, com a formes d'expressió i realització personal i estètica.




viernes, 25 de marzo de 2016

LLIBRE

Un llibre és una obra, que pot ser manuscrita, impresa o pintada, disposada en fulles de paper encuadernades i protegides per una cuberta. En general, per a ser considerat un llibre, ha de tindre un mínim de cincuanta pàgines i por estar distribuida en diversos volums. Es diu llibre a una obra que tracta sobre cualsevol tema o inclús que no conté només paraule sinò que de vegades també tenen imatges.
Normalment, un llibre està compost per una cuberta que protegeix les fulles, un llom que reuneix l'encuadernació, anteportada, capítols i altres elements complementaris.
Un llibre pot ser científic, literari o lingüïstic, de viatge, biogràfic, de text o estudi, de referència o consulta com un diccionari, entre altres.




PLA LECTOR

El terme pla lector és sinònim a pla de foment de la lectura. És una estratègia pedagògica per a fomentar i orientar la pràctica de la lectura dels estudiants i docents. Aquest comprén un programa que conté una sèrie de actuacions amb la finalitat de favorèixer l'interés per la lectura entre els xiquets i les xiquetes. Parteix, ademés, de la consideració de la lectura com a instrument fonamental per al aprenentatge en totes les árees de l'ensenyament, i també com a font d'entreteniment i plaer. El foment de la lectura és un dels principals objectius de la comunitat educativa.

GÈNERE LITERARI

La lírica es tracta d' un gènere literari. La paraula “lírica” defineix tot allò relatiu o pertinent a la lira, o a la poesia pròpia per al cant. Actualment, s’utilitza aquest concepte per a definir un dels tres principals gèneres poètics, que comprendre les composicions de caràcter subjectiu i, en general, totes les obres en vers que no són èpiques o dramàtiques.

Es caracteritza per la musicalitat i per l’expressió de sentiments d’un emissor fictici, o parlant líric i, conseqüentment, per la representació de la seua subjectivitat.

En quant als seus orígens, estos són grecs. Es tractava d’aquella poesia que no estava destinada a ser llegida, sinó a ser recitada davant d’un públic per un individu o per un cor, acompanyat d’algun instrument musical, principalment de la lira. Segons la mitologia grega, Apolo, el deu de les arts, de la bellesa i de la adivinança, tocava belles cançons en aquest instrument, expressant un món subjectiu ple de emocions.

La lírica pot estar escrita en vers, es a dir, en frase subjecta a un ritme o melodia, o en prosa poètica. Un aspecte important de la lírica és la expressió de sentiments a través de figures literàries o retòriques. La funció poètica del llenguatge (predomini de la forma del missatge) queda així en evidència quan predominen estes figures en un text.

Segons la seua forma, els poemes lírics es poden dividir en dos tipus: populars i cultes.
Els populars solen ser d’autor anònim i es transmiteixen oralment de generació en generació. En canvi, els cultes, tenen un públic reduït, són problemes molt treballats i de perfecta elaboració.

GÈNERE DRAMÁTIC

El drama es un gènere literari que es basa en la representacó de conflictes humans que tendeixen a la seua resolució. Quan aquesta és positiva, ens trobem davant d'una comèdia; si pel contrari es negativa, es diu tragicomèdia.
L'objectiu del drama es aconseguir que l'espectador s'implique d'alguna forma en el que està presenciant. Els textos dramàtics no alrriben al seu ple sentit fins que no es posen en escena.
En el drama no hi ha un narrador que ens guíe, i aquest fet ens obliga a enfrentar-nos directament amb el que està succeint en el escenari. Una obra de teatre sempre es un repte tant per al sentiment com per a la intel·ligència de l'espectador. Es tracta d'un repte singular, ja que contra el que cabría esperar no solem afrontar-lo en solitari. Per la seua pròpia natura, la obra dramàtica té un indubtable caràcter social. Mai va estar pensada per a que un sol individu la disfrutase en privat, sinò per a ser exhibit publicament.

Qui acudeix a un teatre participa en un aconteixement únic, degut a que la representació de la que va a ser partícip no es tornarà a repetir mai més: la interpretació dels actos, l'actitud del públic, les circumstàncies que rodejen la funció, les mateixes condiciones de la ssala creen un clima especial que desapareix per a sempre en el moment en que cau el teló.
Per això es fundamental què, quan acudim al teatre, ho fem sent conscients de la importància del espectacle que se'ns ofereix i que arribem dispostos a entrar a la seua dinàmica, possant en alerta tots els nostres sentits per a experimentar la sorpresa, el dolor o el rechazo ante una història que ben bé podría ser la nostra.

LITERATURA (I FET LITERARI)

En cuant a la definició dels termes de literatura i fet literari:

La paraula literatura provè del terme llatí “litterae”, que fa referència a l'acumulació de sabers que permeten escriure i llegir adecuadament.
Aquest concepte poseeix una estreta relació amb l'art de la gramàtic, la retòrica i la poètica.

Segons el diccionari de la Real Academia Española (RAE), la literatura es una activitat de arrel artística que aprofita com a vía d'expressió al llenguatge. També s'utilitza el terme per a definir a un grup de produccions literàries sorgides en el si de un mateix país, període de temps o de un mateix génere (com per exemple, la literatura persa) i al conjunt de materials que giren sobre una determinada art o una ciència (literatura deportiva, literatura jurídica, etc.).
Resulta important subratllar que, dins de la literatura existeix un concepte fonamental que serveix per a poder portar a cap una classificació de les diferents obres literàries. Es refereix al terme de gènere literari que s'utilitza per a descriure els diversos tipus de treballs d'aquest tipus que existeixen i que es caracteritzen per aspectes semàntics, formals o fonològics.

Les diferents obres literàries es poden classificar de diverses maneres, pero la més comú de totes és la classificació per gèneres. Els gèneres literaris constitueixen els diferents grups o categories en que es poden dividir les obres literàries en funció al seu contingut. Una classificació tradicional dels gèneres literaris estableix tres grans tipus, dins dels quals es troben subgéneres: la lírica (en la que s'incloeixen, entre altres, la elegía, la oda, l'égloga, la sátira, l'himne), la épica o narrativa (en la que s'incloeixen, per exemple, la epoeya, els cantars de gesta, el conte i la novel·la) i la dramàtica (la tragèdia, la comèdia i la farsa, per exemple). I en ocassions s'incloeixen també gèneres con la oratòria i la didáctica.

Per altra banda, pel que fa al fet literari, aquest sorgeix de una determinada funció de la lectura, ja que per sí sola la activitat lectora no segrega aquesta funció. Així mateix, la activitat lectora serveix a moltes i molt variades funcions.
Competencia mediàtica
És la capacitat d'accedir als mitjans de comunicació, comprendre i avaluar críticament els diferents aspectes dels mitjans de comunicació i continguts multimèdia per crear una comunicació en una varietat de contextos.
En aquest sentit, podem afirmar que la competència mediàtica no és un procés puntual sinó que ha de formar part de la nostra vida tant i com l'és l'educació (formal i informal). És l'escola des de la qual s'ha de garantir un desenvolupament integral en alfabetització mediàtica.
La competència mediàtica ha de centrar-se no només en els alumnes sinó també i fonamentalment en el professorat exercint un nou rol recolzat no només en una capacitació instrumental i tècnica.

En definitiva, la competència mediàtica és la peça clau en la formació i educació de les noves generacions.
Intertextualidad
El terme intertextualitat és recent i d’us freqüent en la crítica literaria. S’han proposat nombroses definicions, però algunes d’elles anulen la funcionalitat del terme en incloure dins del intertextual la multiplicitat de contextos que formen el camp semàntic de qualsevol paraula.
Per als efectes d’aquesta introducció  a l’apreciació literaria anem a considerar l’intertextual com la relació dialógica entre dos o mes textos que produeix un efecte en la manera en com podem llegar un text concret. Es a dir, la intertextualitat és una relació explícita o implícita d’un text a un altre text amb el qual l’autor dialoga.

L’enfocament central de la intertexualitat  és el diàleg.
Género narrativo (300)

La narració és el relat dels successos viscuts per uns personatges en un espai i en un temps determinats.
El text narratiu es caracteritza pel narrador, personatges, temps, espai
El narrador és qui relata la història. Existeixen tres tipus de narrador:
1.Narrador omniscient: coneix els pensaments i sentiments dels personatges.
2.Narrador testimoni: relata només el que veu.
3.Narrador protagonista: relata el que viu.
Normalment els narradors omniscient i testimoni relaten la història en tercera persona, mentre que el narrador protagonista la relata en primera.
Els personatges poden ser de dos tipus depenent de la seva importància:
1.Principals: aquells que donen sentit al relat. Al seu torn es divideixen en dos:
protagonista i antagonista. Aquest últim s'oposa al protagonista.
2.Secundaris: no apareixen molt en el relat i no solen modificar-ho.
L'espai és el lloc on es desenvolupen els esdeveniments. Moltes vegades creen l'ambient on es mou un personatge i explica el seu comportament.
El temps indica el moment en el qual es desenvolupa l'acció. Nosaltres distingim dos tipus de temps: extern i de la narració.
El temps extern es correspon amb el moment històric o les parts del dia en les quals succeix l’acció.
El temps de la narració es refereix a l'ordre dels esdeveniments.
No cal oblidar que els textos narratius tenen sempre una estructura, aquesta es compon de tres parts:
Plantejament, nus i desenllaç:
El plantejament és la introducció en la qual es presenten els personatges i s'expliquen els antecedents.
El nus és el desenvolupament de l'acció.
El desenllaç és la solució del conflicte desenvolupat en el nus.
A més els textos narratius solen combinar-se amb altres dos textos més:
la descripció i el diàleg.
1.en la descripció ens donen detalls del lloc o dels personatges. En el cas de referir-se als personatges existeixen tres tipus de descripcions:
a) etopeya o descipció del caràcter.
b) prosopografía o descripció del físic.
c) caricatura o descripció exagerada del personatge per burlar-se d'ell.
El diàleg serveix per reproduir directament les converses entre els personatges. Existeixen dos tipus de diàlegs: directes i indirectes.
a) El diàleg directe es caracteritza per usar un verb de parla (per exemple "dir") seguit de dos punts i cometes per marcar les paraules del personatge. Per exemple: María diu: "vaig a sortir".

b) El diàleg indirecte també porta un verb de parla però substitueix els dos punts i cometes per la conjunció "que". Per exemple: María diu que va a sortir. Si us *dais compte en l'estil indirecte canvia la persona del verb "anar."
Canon literari:
En literatura, el cànon és una llista breu però molt selecta del que es solen cridar les obres clàssiques, eixes que es continuen llegint amb interés des de fa segles, encara que en aparença les vegem molt antigues o inclús antiquades.
Eixa llista seleccionada sol mantindre's sense grans variacions generació rere generació de forma prou sorprenent. Però la raó és simple: eixe conjunt triat gaudix de sòlid prestigi social i es considera un element fonamental de l'educació de la joventut.
Per tant, per a ensenyar literatura és inevitable establir un cànon, un repertori tancat d'obres i autors en què es conjuguen dos factors: el gust estètic i la necessitat pedagógica.
En el primer cas, la qual cosa hem de decidir és quines obres són les millors per la seua pura qualitat artística; en el segon, la pregunta clau és:
Quines de totes eixes obres val la pena mostrar i estudiar en l'escola? No tant perquè apareguen en el programa oficial, sinó perquè són referents ineludibles de la cultura pròpia i universal i poden ser estimulants per a contagiar el gust per la lectura literària.


Al llarg de tota la història el cànon ha anat canviant de criteris i d'autors de manera paral·lela als gustos de la societat. Cal subratllar que el canvi no afectava únicament el cànon literari, sinó també a la resta de les arts.

No podem parlar d'autors permanents ni universals en el cànon, una obra avui dia desconeguda pugues en un futur ser la màxima representant de la literatura, com li va ocórrer a l'obra de Miguel de Cervantes El Quixot, o les poesies de Góngora, que van ser rescatades per la Generació del 27, o obres que es trobin assentades dins del cànon siguin substituïdes per unes altres, com li va ocórrer a Don Diego de Saavedra que avui ocupa un lloc de segona fila en el nostre cànon actual.
Literatura infantil y juvenil (600)
Encara que encara invisible en molts aspectes, la literatura infantil i juvenil, és un element clau per fomentar la imaginació i la creativitat als nens i nenes des de les seves primeres edats. D'aquí la importància que el professorat conegui la seva història, les seves obres, els seus autors, les seves tendències.

"En parlar de literatura infantil, el pes de la balança hauria de recaure en el primer terme de l'expressió, en l'aspecte estrictament literari. En cas contrari, si es comença a separar terrenys, si es considera que l'adjectiu infantil pesa més que tot la resta i que escriure per a nens és alguna cosa totalment específic, llavors mal assumpte".

(Atxgaga, Bernardo. Alfabet sobre literatura infantil. València. MediaVaca, 1999)

Si ben avui és comunament acceptada l'opinió que ha d'haver-hi una literatura específicament infantil "...amb obres que reuneixin unes condicions adequades a la mentalitat dels nens, tant en la forma com en el contingut i intenció", la creació literària per a nens i nenes ha estat tradicionalment infravalorada i considerada com un gènere menor, fins i tot es parlat massa vegades de la invisibilitat de la literatura infantil.

En aquest sentit s'expressa Juan Cervera, quan diu: "Durant llarg temps la literatura infantil ha tingut consideració escassa i fins i tot alguna cosa pejorativa. S'han discutit i fins a negat la seva existència, la seva necessitat i la seva naturalesa. Al moment actual ningú s'atreveix a negar la seva existència i la seva necessitat, encara que lògicament abundin les discrepàncies entorn del seu concepte, naturalesa i objectius...".

Una de les dificultats al·ludides, radica en la pròpia diversitat dels materials que són susceptibles de ser albergats sota el concepte de literatura infantil:

- Els escrits de caràcter literari dirigits al públic infantil.

- Les obres literàries inicialment no creades per als nens, però de les quals aquests s'han anat apropiant.

- Les manifestacions procedents de la tradició oral i la lírica popular: contes, rimes, endevinalles, embarbussaments, fórmules de joc, reguitzells, cançons...

El concepte de la literatura infantil ha de ser, per tant, ampli per no deixar fos cap de les manifestacions al·ludides. No obstant això, és necessari establir uns límits a aquesta concepció àmplia que vindran marcats pel component literari: no tota publicació per a nens/as és literatura.

Un altre aspecte molt discutit és la relació entre la literatura infantil i la pedagogia. La literatura infantil es mou en un difícil equilibri entre el literari, que ha de ser el substancial, i la necessària adequació al lector/a, però sobretot, no s'oblidi, ha de ser literatura.

Donar resposta a les necessitats del públic infantil i tenir en compte el seu particular estadi evolutiu defineixen i condicionen alhora la naturalesa d'aquesta literatura. Les primeres obres destinades a la infància, que no poden considerar-se produccions pròpiament literàries, van tenir un caràcter merament instructiu.

Durant els segles XVIII i XIX és apreciable també una forta càrrega de didactismo i una intenció moralitzadora en les produccions literàries per a nens/as. Hi ha divergència entre especialistes a l'hora d'establir els orígens de la literatura infantil, inclinant-se uns pel segle XVII, amb els Contes de Perrault, i uns altres pel segle XIX, amb els Contes de la infància i de la llar, dels Germans Grimm.

A la fi del passat segle i principis del segle XX l'auge de la burgesia, i la diferent concepció de la infància, marca a Europa un punt d'inflexió en la creació per a nens/as, allunyant-se del didactismo d'uns altres temps. Després de la Segona Guerra Mundial aquesta evolució del llibre infantil es farà més palès, prenent clara consciència diferenciadora entre el didàctic i el literari.


Aquest desenvolupament i evolució de la literatura infantil va tenir, no obstant això, a l'escola, i de manera especial en els moviments de renovació pedagògica, uns grans aliats i valuosos agents promotors del canvi. En l'actualitat la literatura infantil està integrada plenament en el mitjà escolar i allí ha trobat un gran espai promotor, encara que també obstacles, com l'excessiva instrumentalització del llibre infantil.
ALBUM IL·LUSTRAT (sense minim)
Son els contes il·lustrats on el text i la imatge col·laboren junts per establir el significat de la història, de manera que per explicar el que allà hi pasa hem de recorrer tant al que diuen les paraules com al que “diuen” les il·lustracions. Amb la lectura d’albums els lectors aprenen a buscar el sentit de les històries en un procés que integra dos codis diferents.

CONTE (sense mínim)
Narració generalment breu d'uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d'entretenir, divertir, moralitzar, etc.
Gènere literari en prosa d'extensió generalment breu i caracteritzat per la natura fictícia dels fets narrats.
Composició d'aquest gènere.

COMPETENCIA LECTORA (300 paraules)
Fins fa pocs anys el concepte generalitzat per a expressar que un alumne era competent en la lectura era el d'un alumne amb una bona «comprensió lectora». Però els constants estudis sobre la matèria han demostrat que la definició de comprensió lectora no comprén totes les aptituds, habilitats i destreses que han d'entrar en joc. Sí, al contrari, el concepte de competència lectora, que comprén a l'anterior.
Segons l'OCDE, entitat responsable dels Informes PISA, la competència lectora és "La capacitat individual per a comprendre, utilitzar i analitzar textos escrits a fi d'aconseguir els seus objectius personals, desenrotllar els seus coneixements i possibilitats i participar plenament en la societat". Enfront de la comprensió lectora que és definida com "El procés d'elaborar el significat per la via d'aprendre les idees rellevants d'un text i relacionar-les amb les idees que ja es tenen: és el procés a través del qual el lector interactua amb el text".
L’interés per la comprensió lectora data de principis del segle XX. Huey va investigar el cansament que produïa en els ulls el procés lector en el seu The Psycology and Pedagogy of Reading (McMillan, 1908) i va ser un dels primers que ha considerat la seua importància per a la lectura i s'ha ocupat de determinar el que succeeix quan un lector qualsevol comprén un text. Amb el pas dels anys, l'interés sobre el concepte ha anat in crescendo i s'han descartat variables socials en el procés lector ja que el dit procés és igual ara que fa dos mil anys: s'aprén igual.
En els anys 60 i els 70, es va posar de moda la idea que la comprensió era el resultat directe de la descodificació, açò és, la comprensió lectora -ja que encara no es parlava de competència- era esdevinguda de forma automàtica en l'individu de la seua pròpia capacitat de denominar les paraules. Però l'experiència dels professors que van voler dur a terme exercicis basant-se en esta postulació teòrica la va descartar. A partir de llavors, els pedagogs van centrar el seu interés en les preguntes que formulaven els propis professors, en les que usaven distints nivells de comprensió com la crítica o la inferència. Este nou vessant va desembocar en la necessitat de discernir entre la capacitat avaluativa de formular estes preguntes a l'alumnat i l'ensenyança de comprendre el que es llig, que mai es produïa per este mig. Arran d'este nou avanç per descart, Durkin va realitzar una sèrie d'investigacions respecte d'això, entre els anys 70 i 80, que van protegir la teoria que era útil per a avaluar però no per a entrenar. Hui en dia es qüestionen estes investigacions.
En l'actualitat, són nombrosos els estudis que demostren que els alumnes amb una competència lectora menor són víctimes del fracàs escolar en un percentatge més elevat. I que l'alumnat l'hàbit lector del qual és major presenta, entre altres destreses, una competència lectora més consolidada. Per tant, la conclusió més clara respecte d'això és que la forma natural d'entrenar la competència lectora és desenrotllant l'hàbit lector. El ser humà ve programat per a comunicar-se per escrit, per la qual cosa és necessari afavorir eixa gènesi.


INTERTEXT LITERARI(300 paraules)
Des de La Iliada i L'Odissea, els textos literaris han comptat amb referències intertextuals. Les contínues al·lusions -passatges, obres, personatges, etc.- d'altres textos, formen part de la pròpia creació literària.

Són innumerables les obres que fan referència, no sols a altres autors, sinó a obres realitzades amb anterioritat pel mateix autor.

Dins de la creació literària tenen una important presència els textos narrats en forma de saga. Textos que necessiten d'una lectura anterior d'altres textos per a poder ser descodificats pel lector.

Valga com a exemple la saga de Harry Potter, formada per set llibres, necessita de la lectura de tots des del principi per a la seua comprensió.

En distints exemples d'intertextualitat literària poder-mos comprovar com l'autor fa referència a altres textos com a forma de poder explicar un sentiment, una acció, que ja ha tingut lloc i que forma part de la seua enciclopèdia, apel·lant al lector a un major coneixement per a poder comprendre el text a què s'enfronta.

L'encreuament de textos genera els intertextos, o siga els espais discursius en què un conjunt de textos entra en relació amb un text concret, com puntualitza G. Genette: «El text literari està construït com un encreuament de textos, un lloc de canvis que obeeix un model particular, el del llenguatge de connotació. En un principi l'intertext es va definir com el conjunt de textos que entren en relacions en un text donat». (Genette, 1982) El text literari s’insereix en el conjunt dels textos (Kristeva, 1969: 235) , de manera que la reiterada presència de models i de trets discursius, junt amb la inclusió d'al·lusions o de cites explícites i literals d'altres obres és una justificació, de clar caràcter intertextual, de que el propi text literari (cada text) és la font per a la identificació del codi literari.

A més, també cal tindre en compte que «el fenomen literari, en tots els casos, és una dialèctica entre el text i el lector» (Riffaterre, 1990) ; esta idea de M. Riffaterre ens situa en l'espai de la recepció, és a dir, del lector i la dialèctica del seu procés per a construir la interpretació. Les distintes qüestions relacionades amb els intertextos no poden ser plantejades només com una qüestió específica de la modalitat del discurs, perquè totes les facetes del fet intertextual impliquen necessàriament l'activitat de recepció. S’ha de tindre en compte que sense els pertinents reconeixements per part del lector-receptor, el fenomen intertextual no té funcionalitat. Els conceptes d'intertext del discurs i intertext del lector -derivats de la clau intertextual- permeten establir les connexions entre l'activitat receptiva i comprensiva del lector i les diverses relacions textuals, perquè l'intertext identifica les relacions entre una obra i altres que li han precedit o seguit. Una comprovació inicial, a partir d'alguns exemples, ens permetrà entendre el caràcter d'ambdós intertextos.




EDUCACIÓ LITERÀRIA (600 paraules)
El REIAL DECRET 1631/2006, de 29 de desembre, pel qual s’estableixen les ensenyances mínimes corresponents a l'Educació Secundària Obligatòria conté en el punt 4 del seu Article 7 el següent: "La lectura constituïx un factor primordial per al desenrotllament de les competències bàsiques". D'esta manera, podem veure que la literatura contribueix en gran manera en el desenrotllament de les competències bàsiques. A la competència en comunicació lingüística ho fa acreixent l'ús del llenguatge en general, per mitjà de l'adquisició del vocabulari, així com dels coneixements de distints àmbits, a més de la construcció, interpretació i comprensió de textos orals i escrits. D'altra banda, si tenim en compte que la literatura és una manifestació artística, també contribueix a la competència cultural i artística. La competència per a aprendre a aprendre s'adquireix a través del conjunt de sabers conceptuals i procedimentals que es deriven de les activitats de comprensió i composició de textos. A més, per mitjà de la seua anàlisi i creació, s'arriba a la competència per a l'autonomia i iniciativa personal.
Vista la importància de la literatura en el desenrotllament de les competències bàsiques, tractarem d'aclarir el concepte de "educació literària", per a posteriorment veure quin ha sigut la seua evolució al llarg de la història i quina és la seua situació actual, tenint en compte que és fonamental perquè nostres alumnes puguin aconseguir un adequat desenrotllament personal i social.
El Diccionari de la Llengua Espanyola de la Reial Acadèmia Espanyola defineix el terme educació com la "instrucció per mitjà de l'acció docent". Segons la Wikipedia, l'educació es materialitza en la sèrie d'habilitats, coneixements, actituds i valors adquirits, produint canvis de caràcter social, intel·lectual, emocional, etc., en la persona que, depenent del grau de conscienciació, serà per a tota la vida o per un període determinat, passant a formar part del record en l'últim dels casos.
El terme "educació literària" està íntimament relacionat amb la competència literària, que és definida per Aguiar e Silva com un saber que permet produir i comprendre textos. Segons este autor, es tracta d'un model elaborat a partir de la gramàtica del text i no per mitjà d'una gramàtica literària de la frase. Així, doncs, ens proporciona una visió en què la unió de lectura i escriptura són les claus per a l'adquisició de la competència literària. Per això, entren en joc l'adquisició d'hàbits de lectura, així com la capacitat de gaudi, a més, de diversos aspectes de tipus estètic, cognoscitiu, lingüístic i cultural, sense oblidar que la literatura influïx granment en l'educació en valors.
De tot això deduïm que l'expressió "educació literària" implica que la finalitat de l'ensenyança de la literatura és formar lectors competents.
Com assenyala Felipe Zayas, en l'article "Un projecte d'escriptura a partir de l'Ègloga I de Garcilaso de la Vega", l'educació literària implica:
- Descobrir la lectura com a experiència satisfactòria fundada en la resposta afectiva del lector (este s'emociona amb la intriga; s'identifica amb els personatges; reconeix en el text la seua pròpia experiència vital com a experiència humana; descobreix mons allunyats de la seua experiència immediata; contrasta la seua pròpia interpretació amb la d'altres lectors; percep estèticament el llenguatge, etc.,)
- Aprendre a construir el sentit del text, és a dir, a confrontar la visió que té el lector de si mateix i del món amb l'elaboració cultural de l'experiència humana que li ofereix l'obra literària.
- Conèixer les particularitats discursives, textuals i lingüístiques dels textos literaris, característiques que estan condicionades històricament i configuren els gèneres o formes convencionals de la institució literària per mitjà de les que la humanitat ha simbolitzat la seua experiència.
L'escola exerceix una labor decisiva en la transmissió del patrimoni literari, sobretot des que es va completar, tant a Espanya, com en altres països, un procés considerable de "escolarització de masses", que va involucrar a grups que abans no tenien la possibilitat d'accedir als textos literaris. A més, en els últims temps té, en este sentit, una major responsabilitat, per la qual cosa a la comunicació audiovisual es refereix, ja que els joves, generalment, es troben immersos més en este tipus de cultura que en l'escrita. És per este motiu que la major part d'ells es troba amb la literatura quasi exclusivament en el seu centre educatiu. Així, doncs, per a adquirir una adequada educació literària, es necessiten determinades estratègies que estan en relació amb l'experiència viscuda per l'estudiant en classe, experiència que pot ser jutjada com digna de ser viscuda o, al contrari, com una activitat acadèmica més, la utilitat del qual , a vegades, resulta dubtosa per als alumnes.