COMPETENCIA LECTORA (300 paraules)
Fins fa pocs
anys el concepte generalitzat per a expressar que un alumne era competent en la
lectura era el d'un alumne amb una bona «comprensió lectora». Però els
constants estudis sobre la matèria han demostrat que la definició de comprensió
lectora no comprén totes les aptituds, habilitats i destreses que han d'entrar
en joc. Sí, al contrari, el concepte de competència lectora, que comprén a l'anterior.
Segons
l'OCDE, entitat responsable dels Informes PISA, la competència lectora és
"La capacitat individual per a comprendre, utilitzar i analitzar textos
escrits a fi d'aconseguir els seus objectius personals, desenrotllar els seus
coneixements i possibilitats i participar plenament en la societat".
Enfront de la comprensió lectora que és definida com "El procés d'elaborar
el significat per la via d'aprendre les idees rellevants d'un text i
relacionar-les amb les idees que ja es tenen: és el procés a través del qual el
lector interactua amb el text".
L’interés
per la comprensió lectora data de principis del segle XX. Huey va investigar el
cansament que produïa en els ulls el procés lector en el seu The Psycology and
Pedagogy of Reading (McMillan, 1908) i va ser un dels primers que ha considerat
la seua importància per a la lectura i s'ha ocupat de determinar el que succeeix
quan un lector qualsevol comprén un text. Amb el pas dels anys, l'interés sobre
el concepte ha anat in crescendo i s'han descartat variables socials en el
procés lector ja que el dit procés és igual ara que fa dos mil anys: s'aprén
igual.
En els anys
60 i els 70, es va posar de moda la idea que la comprensió era el resultat
directe de la descodificació, açò és, la comprensió lectora -ja que encara no
es parlava de competència- era esdevinguda de forma automàtica en l'individu de
la seua pròpia capacitat de denominar les paraules. Però l'experiència dels
professors que van voler dur a terme exercicis basant-se en esta postulació
teòrica la va descartar. A partir de llavors, els pedagogs van centrar el seu
interés en les preguntes que formulaven els propis professors, en les que
usaven distints nivells de comprensió com la crítica o la inferència. Este nou
vessant va desembocar en la necessitat de discernir entre la capacitat
avaluativa de formular estes preguntes a l'alumnat i l'ensenyança de comprendre
el que es llig, que mai es produïa per este mig. Arran d'este nou avanç per
descart, Durkin va realitzar una sèrie d'investigacions respecte d'això, entre
els anys 70 i 80, que van protegir la teoria que era útil per a avaluar però no
per a entrenar. Hui en dia es qüestionen estes investigacions.
En
l'actualitat, són nombrosos els estudis que demostren que els alumnes amb una
competència lectora menor són víctimes del fracàs escolar en un percentatge més
elevat. I que l'alumnat l'hàbit lector del qual és major presenta, entre altres
destreses, una competència lectora més consolidada. Per tant, la conclusió més
clara respecte d'això és que la forma natural d'entrenar la competència lectora
és desenrotllant l'hàbit lector. El ser humà ve programat per a comunicar-se
per escrit, per la qual cosa és necessari afavorir eixa gènesi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario